Medi Ambient

Introducció

Els espais naturals protegits com a conservadors dels ecosistemes i els paisatges

L'existència de nombrosos béns i servicis, lligats a la naturalitat o seminaturalitat dels ecosistemes, i que els espais protegits contribuïxen al benestar de la societat és hui àmpliament reconeguda. Destaquen el manteniment de la diversitat biològica i de la qualitat del paisatge, la regulació hídrica i dels cicles de nutrients, la producció de sòl, la protecció davant de catàstrofes naturals, i la provisió de llocs per al recreació, l'educació, la ciència i la cultura.

Els espais naturals protegits es conceben actualment com les àrees de major grau de naturalitat en un gradient d'intensitat d'explotació, en el qual constituïxen un nucli o àrea de reserva. El seu paper té rellevància en tant que peces diferenciades d'un mosaic espacial, en el qual adquirixen sentit per les seues interaccions amb la resta de la matriu territorial.

Considerables inversions de recursos financers, materials i humans, així com el suport legislatiu desenvolupat en quasi tots els països, són expressió de la voluntat de conservar la naturalesa. Cal esperar que en els espais protegits es cuiden amb especial zel els valors ambientals i que servisquen com a punts de referència o escenaris demostratius des dels que assajar i exportar a la resta del territori models ambientalment sostenibles que incloguen en el balanç de resultats els beneficis de la conservació. En l'IV Congrés de Parcs Nacionals i Àrees Protegides, celebrat a Caracas en 1992, es va adoptar la següent definició d'espai natural protegit: “Una zona de terra i/o mar especialment dedicada a la protecció i manteniment de la diversitat biològica i dels recursos naturals i culturals associats i gestionada legalment o per altres mitjans eficaços” (IUCN, 1994).

La definició d'espai natural protegit donada per organismes internacionals se centra en la idea de protecció de la diversitat biològica, finalitat a què han de supeditar-se altres possibles usos de l'àrea protegida. A Espanya, la llei bàsica en matèria de conservació de la naturalesa, la Llei 4/89 de Conservació dels Espais Naturals i de la Flora i Fauna Silvestres, considera les següents finalitats a què pot obeir la protecció dels espais naturals:

Constituir una xàrcia representativa dels principals ecosistemes i regions naturals existents en el territori nacional.
Protegir aquelles àrees i elements naturals que oferisquen un interés singular des del punt de vista científic, cultural, educatiu, estètic, paisatgístic i recreatiu.
Contribuir a la supervivència de comunitats o espècies necessitades protecció, per mitjà de la conservació dels seus hàbitats.
Col·laborar en programes internacionals de conservació d'espais naturals i de vida silvestre, dels quals Espanya en siga part.

A més, la legislació autonòmica en matèria d'espais naturals protegits, Llei 11/1994 d'espais naturals protegits de la Comunitat Valenciana, establix també quals seran les finalitats d'estos espais:

Preservació dels ecosistemes o ambients d'especial rellevància, tant naturals com antropizats.
Manteniment dels processos i relacions ecològiques que permeten el funcionament dels dits ecosistemes.
Conservació dels recursos naturals des del punt de vista del seu ús sostenible amb criteris d'ecodesenvolupament.
Preservació de la diversitat genètica.
Preservació de la singularitat i bellesa dels paisatges.
Preservació dels valors científics i culturals del medi natural.
Ús social dels espais naturals, des del punt de vista de l'estudi, l'ensenyança i el gaudi ordenat de la naturalesa.

Els espais protegits es perfilen per tant com a instruments per a la protecció de la diversitat biològica i paisatgística, i els recursos naturals i culturals associats. Com tals instruments, es basen en l'establiment d'una demarcació o delimitació territorial abonada legalment.

Els espais protegits han de considerar-se com a instruments bàsics de l'ordenació del territori i per tant han de quedar plenament integrats en el marc de les polítiques sectorials. Han de considerar-se com a centres difusors de les noves estratègies de desenvolupament sostenible. Els espais protegits constituïxen un marc territorial jurídic, administratiu, pressupostari i professional desenvolupat i dirigit explícitament cap a la conservació, amb objectius concrets expressats en els plans de gestió, en els que és necessari incorporar sistemes de control i avaluació.

Els espais protegits com a motor del desenvolupament rural

En els últims anys s'observa una millora significativa del creixement econòmic de la Unió Europea. No obstant, este creixement no ha sigut continu ni uniforme en l'espai comunitari, sinó que l'activitat econòmica de la Unió Europea es troba fortament concentrada en les regions més urbanitzades on el PIB per habitant és superior en un 14 per 100 a la mitjana.

Les zones rurals de la Unió Europea, que representen el 80 per 100 del seu territori, on viu el 25 per 100 de la població, estan greument amenaçades per les transformacions econòmicament i especialment les reestructuracions del sector agrari.

Els problemes de les zones rurals són també el resultat dels actuals processos econòmics a escala mundial.

L'activitat agrària (primer pilar de la Política agrària comuna, PAC) continua sent un component essencial de l'economia rural, però no basta per si sola per a garantir la viabilitat i el desenvolupament equilibrat dels espais rurals. El segon pilar de la PAC (el desenvolupament rural) anirà adquirint cada vegada més importància.

Es preveu que, a llarg termini a Europa, es produirà una expansió de l'ocupació en el sector dels servicis, associada a un descens significatiu en l'agricultura i la indústria.

Conseqüència d'esta pressió sobre els ingressos de zones amb una dèbil infraestructura, la densitat de la població disminuïx i fa difícil mantindre una oferta d'equipaments prou sobre els quals basar el desenvolupament econòmic d'estes, generant un efecte espiral de caràcter molt negatiu.

El món rural es troba sotmés a la pressió que exercixen almenys dos tendències enfrontades: una que reconeix el caràcter multifuncional d'aquell i que, en conseqüència, es mostra favorable cap a la reestructuració social de les funcions per a les que no hi ha mercat, i una altra que només contempla el seu caràcter productiu i que pressiona cap a la desregulació i la liberalització del comerç mundial agroalimentari. En este marc, el desenvolupament rural constituïx un aspecte cada vegada més important en el discurs de la intervenció pública, obligant a més a la reconsideració de les estratègies sectorials tradicionals davant de la importància de la dimensió territorial en les polítiques a favor del medi rural.

Dites polítiques, en el nostre context europeu, en major o menor grau, coincidixen en la definició de tres objectius concrets de millora, que se resum en un, que és desenvolupar la competitivitat territorial de les zones rurals, per mitjà d'una gestió racional que implique:

Competitivitat econòmica, proporcionant aliments saludables i de qualitat i una major diversificació i intersectorialitat de la producció agrària, al costat d'una valoració de la producció en el medi rural en general.
Competitivitat social, millorant l'accés de la població rural a nivells de qualitat de vida semblants a la resta de la societat.
Competitivitat ambiental, fomentant la protecció, millora i enriquiment del patrimoni natural i cultural de les zones rurals, proporcionant servicis basats en la posada en valor del dit patrimoni.
Competitivitat en el context global, facilitant la cooperació i participació dels agents locals i obrint el territori a l'exterior a partir de l'enfortiment dels seus propis senyes d'identitat, diferenciabilitat com a potencial de desenvolupament.

El futur del medi rural en l'àmbit valencià constituïx per tant un repte de la societat en el seu conjunt. Per tant, haurà de ser este un espai que, impregnat en els principis de la multifuncionalitat, visca un nou model de desenvolupament que discrimine favorablement el suport públic cap a les zones desfavorides, el medi ambient i el patrimoni cultural.

La inversió de les tendències de despoblament de l'espai rural exigix recuperar tots aquells actius que caracteritzen i sobre els quals s'assenten les seues respectives comunitats. Serà precís incidir preferentment sobre els jóvens i les dones en la mesura en què estos dos col·lectius són els més afectats pel desocupació i són els principals protagonistes dels processos d'èxode rural, desenvolupant mesures que discriminen positivament la creació d'ocupació per a estos col·lectius, potenciant el paper de la dona en l'activitat econòmica i local.

Així mateix, el desenvolupament rural del segle XXI ha de contemplar en la mesura que es puga que els territoris rurals es vagen convertint en receptors de població procedent d'altres espais, establint incentius i sistemes que faciliten l'organització de l'acollida de noves poblacions en condicions satisfactòries (vivenda, servicis...) com ja està succeint en altres regions del nostre entorn europeu més immediat (per exemple el massís central francés), enfortint les dinàmiques d'adaptació i revitalització del medi rural.

Per això sorgix la necessitat d'establir un desenvolupament rural participatiu, concertat i estable.

Els problemes de desenvolupament del medi rural no han de considerar-se com resultat de l'oposició entre zones rurals i zones urbanes, sinó com a conseqüència d'una problemàtica comuna d'ordenació del territori que afecta a una Comunitat composta per nuclis rurals i urbans.

És necessari buscar un nou equilibri entre els valors d'àrees urbanes i no urbanes, de forma que es tinga en compte la complementarietat entre ambdós formes de model territorial.

El nou desenvolupament rural ha de reflectir la interdependència entre la ciutat i les zones rurals, promoure un nou equilibri entre elles i ha d'adoptar mesures per al finançament estructural dels objectius que es consideren importants per a tota la població. Cada comarca té un perfil propi que ha de servir de base per als plans de desenvolupament de cada zona.

S'ha de reforçar la responsabilitat pròpia de cada zona d'acord amb el principi de subsidiarietat, perquè la intervenció dels fons tinga major proximitat al ciutadà, eficàcia i transparència, enfortint en paral·lel els instruments de cooperació i coordinació interadministrativa.

El repte immediat és establir una Planificació Estratègica, seguint un model de desenvolupament participatiu, integral o multisectorial, valorant els recursos endògens, integrant els nivells local i regional, el públic i com ens permeta afrontar de privat els reptes actuals de la societat rural europea.
Una estratègia de desenvolupament rural, adaptada a la realitat multifuncional i equilibrada existent, que busque les sinergies entre sectors i entre els àmbits econòmic, social, cultural i mediambientals, que impulse la diversificació de l'activitat econòmica, que discrimine positivament, especialment cap aquelles zones més desfavorides i que es fonamente en el consens polític i social les seues directrius i els projectes de futur.